La Festa de Reis d'Igualada

Catalunya és novament menyspreuada

Tanmateix que molts altres catalans m'he quedat astorat i indignat en conèixer el nou projecte de llei d'ensenyament que, el ministre Wert té intenció de promoure. Una vegada més, aquesta persona i la resta de membres que formen el govern central del PP experimenten la fruïció de menystenir la llengua, la cultura i la identitat catalana. Amb la sornegueria que els caracteritza, llencen una altra paletada de terra per soterrar definitivament la nostra llengua pròpia. Des de fa temps que el Partit Popular ha engegat una guerra bruta i mesquina contra Catalunya. Van aprofitar la darrera campanya electoral per crear i desplegar un sentiment de por, entre tots aquells que no han nascut en aquest país. Han treballat de valent per fomentar i alimentar la catalanofòbia. Saben que el joc brut és la única  eina que poden fer servir per veure complerts els seus desitjos de sotmetre o, com diuen ells "españolizar", als habitats del nostre país. El text d'aquest projecte de llei va ser redactat un mes enrere. Han esperat a què passessin les eleccions per a donar-lo a conèixer, i ho han fet  via email, mentre que als consellers d'ensenyament d'altes comunitats que pertanyen al seu mateix partit, van informar-los personalment. Per definir això, només se m'acuden 2 paraules: "mala bava".

  

Aquesta és una nova consigna per enfortir, promoure i reforçar la unió de tots els catalans. Que totes les forces polítiques nacionals en prenguin nota. Els que ja han manifestat obertament que votaran en contra de la investidura del proper president de la Generalitat,  que deixin per un moment de mirar-se el melic. i pensin en Catalunya com a un estat,  i una nació a qui no l'hi poden arrabassar r el dret a existir.

És possible que a hores d'ara, tant PP; com Ciutadans, com les plataformes que sempre han volgut desballestar la immersió lingüística a les escoles, es freguin les  mans i dibuixin un somriure pervers, el que no vol dir però, que puguin fer el signe de la victòria.

Desnonaments

Ha calgut que algunes persones que anaven a ser desnonades posessin fi a la seva vida, perquè el govern i l'estament judicial es plantegin que cal modificar la llei dels desnonaments, per impagament de la quota de la hipoteca. Una llei carca i obsoleta que data del segle passat. És vergonyós el fet que fins ara s'hagi permès als bancs de sostreure els habitatges als qui no poden pagar el rebut mensual, deixant-los al carrer i soterrats en la misèria. Aquests mateixos bancs són els que temps enrrere van deixar-los els diners, i els han anat extorquint fins que els han deixat sense aire. Caldria condemnar a aquestes entitats bancàries, i obligar-los a indemnitzar a les famílies en què algun del seus membres s'ha tret la vida en veure que anaven a ésser desnonats. Són les persones qui han fet el salt, però és el banc qui les ha empentat. 

Catalunya, estat d'Europa

Text de l'article publicat a La Veu de l'Anoia, avui, dia 07-09-2012

D’aquí a uns dies, Catalunya i els catalans tornarem a celebrar la nostra diada nacional. Serà una nova ocasió per reivindicar la  identitat, llengua, cultura i sobirania del nostre país. La d’enguany, però, es preveu una jornada diferent. Després d’anys d’infructuosa paciència, el poble català sortirà al carrer per demanar la independència d’Espanya i que la nostra Nació esdevingui un més dels Estats Europeus. El ressò d’aquesta convocatòria ha travessat ja la frontera d’Espanya, i ha despertat un interès a nivell internacional. Per primera vegada Brussel·les ha admès obertament que en el cas d’una hipotètica independència de Catalunya, estarien disposats a iniciar el procés negociador perquè la nova nació entrés a formar part del grup comunitari. És un  bon començament.

Des que amb l’arribada de la democràcia Catalunya va poder recuperar el seu Estatut d’Autonomia, els catalans hem vist com els diversos governs centrals d’Espanya han jugat amb nosaltres la carta que més els convenia. Mentre els d’esquerra ens han donat copets a l’esquena, per després oblidar-se de les promeses fetes, els de la dreta han simulat una tolerància envers les nostres institucions, que després han intentat ofegar. Ara que ja han transcorregut uns quants anys des que el senyor Felipe González va posar en pràctica la seva fórmula del  “cafè per a tothom”, no hi ha cap mena de dubte que els efectes d’aquest experiment han sigut totalment nocius per a Catalunya. La balança de percepcions rebudes a canvi de les contribucions fetes, està absolutament en la nostra contra. Mentre que en determinades zones s’han dilapidat milions en infraestructures que després no han tingut cap utilitat, als catalans ens han espremut al màxim i ens han congelat indefinidament els fons que havíem de percebre. Tot plegat ens ha empès cap a una situació límit en què ni les múltiples retallades en diversos àmbits, han sigut suficients per injectar un xic d’oxigen a la nostra ofegada economia. I que quan veient que ens enfonsàvem  hem hagut de demanar el l’armilla salvavides, i a sobre ens han tractat de barruts, això ha estat la gota que ha fet vessar el vas. Ni de bon tros som els catalans els que tenim “morro”, sinó els “xucladors” que es nodreixen de la nostra sàvia. Que deixin que siguem nosaltres mateixos els que administrem tot el que produïm, llavors no ens caldrà d’haver de parar la mà al govern d’Espanya ni haver de suportar la sornegueria dels que s’ho miren de lluny.

Dins d’aquesta reflexió no puc deixar d’incloure-hi tot el que toca a la nostra llengua pròpia i a la nostra cultura. Any rere any hem de presenciar el maltractament que pateix el nostre idioma. Els recursos judicials interposats en contra de la immersió lingüística a les escoles, de la obligatorietat de saber el català pels funcionaris de l’administració pública... Totes aquestes accions són clars signes de voler debilitar els contraforts de la nostra identitat. És preocupant comprovar que entre els segments més joves de la població local, el percentatge dels que utilitzen el català per comunicar-se entre ells és cada vegada més reduït. I no parlo dels nouvinguts,  sinó de persones nascudes aquí, i que han assistit a col·legis on excepte la de llengua espanyola totes les classes s’imparteixen en català. Cal protegir i difondre l’ús de la nostra parla. La Conselleria d’Ensenyament pot fer mans i mànegues per mantenir inalterable el model lingüístic, però amb això no n’hi ha prou. És necessari avançar un grau més. Si som independents, ja ningú podrà qüestionar l’oficialitat del català. Això no significa que els detractors d’aquest idioma deixin d’existir, però sí que augmentaran el reforç, el recolzament i el respecte cap a la nostra llengua.

El sentiment independentista ha estat sempre present en la societat catalana. Ha sigut en major o menor escala segons l’època. A dia d’avui s’està produint un important creixement del nacionalisme i patriotisme catalans. És un fet palpable i tangible. Le seves arrels s’estenen arreu de tots i cadascun dels recons del Principat, i en alguns dels altres  territoris de parla catalana. No hi ha res que en faci dubtar. En unes declaracions emeses la darrera setmana, la líder del PP a Catalunya, la Sra. Sánchez Camacho asseverava amb un to bel·ligerant  i d’enuig contingut que “Catalunya no era ni independent ni independentista”. A la primera de les seves afirmacions jo respondria que, certament no ho és, encara. Pel que fa a la segona, aquesta Catalunya “no independentista” deu ser la que ella i la resta del seu partit voldrien, però no la que volem una bona part dels catalans. En alguns segments de la població es generen dubtes pel que fa al significat, les conseqüències i l’abast que pot tenir l’obtenció de la independència. En la meva particular visió i manera d’entendre-ho, Catalunya pot ser independent i continuar sent oberta, plural, multicultural...

Cal ser conscient de què el camí cap a la independència és ple d’esculls. Espanya no ens ho posarà gens fàcil i farà l’impossible per evitar-ho. La nau en què salpem haurà de navegar enmig tempestes. Les declaracions i amenaces  fetes per coronel de l’exèrcit espanyol, Francisco Alamán Castro en són un exemple. No obstant això, penso que totes aquests hostilitats lluny d’apaivagar el nostre afany per ésser independents, no fan sinó enfortir-lo i augmentar-lo. Els municipis osonencs de Sant Pere de Torelló i Calldetenes ja han pres la iniciativa i s’han declarat “territoris catalans lliures”. Mai, en aquests darrers anys s’havia arribat tan lluny. Després d’haver donat els primers passos, ja no hi ha volta enrere. De tots és sabut que hi haurà un abans i un després d’aquest 11 de setembre. Els ciutadans de Catalunya sortirem  al carrer, units sota una mateixa consigna. Després caldrà que siguin les classes polítiques catalanes les que prenguin l’exemple donat per la ciutadania, fent un front comú i treballant plegats en pro de la nostra independència. 

Per una Síria lliure

El poble de Síria necessita desesperadament l'ajut occidental per poder capgirar l'evolució de la guerra civil en què està immers. Només així aconseguiran enderrocar al dictador i assassí, Baixar-Al-Assad. La postura adoptada per Rússia i la Xina és vergonyosa. Amb el seu veto a una eventual intervenció del bloc occidental són també responsables, dels assassinats i les massacres dutes a terme per ordre d'aquest botxí. Amb la seva actitud no demostren altra cosa que ser tan cruels com el seu abominable aliat. 

PODREM FER NET?

En el  meu article publicat al setmanari La Veu de l’Anoia del passat dia 26/06/2012 vaig fer palesa de què al govern del Sr. Rajoy se li havien acabat els ardits per continuar amagant la realitat financera espanyola,  cosa que va obligar-lo finalment a sol·licitar el rescat als seus socis europeus.

Tot i que la cosa ja feia olor de podridura, avui hem sabut amb certesa que mentre que un elevat nombre de persones tant a Catalunya, com a la resta de l’Estat Espanyol es trobaven en una situació de veritable misèria, havent de fer mans i mànegues per poder ja no viure sinó subsistir, un grup de consellers de BANKIA vivien com a reis, assignant-se sous i plans de pensions milionaris.  Hem entès també perquè malgrat el brunzit que se sentia, cap força política havia pres la iniciativa d’aixecar la manta i veure què hi ha via a sota. No ens ha d’estranyar que no ho fessin, atès que tota aquesta colla de pocavergonyes pertanyien o havien format part d’antics governs i de la majoria de partits polítics, i sindicats.

Sortosament, no totes les formacions estaven empastifades, i la que lidera  Rosa Díez ha pogut fer-los sortir de l’amagatall. Bravo també pel jutge de l’Audiència Nacional, Fernando Andreu que ha admès a tràmit el recurs interposat per UPyD, ha engegat el procés prement l’accelerador al màxim, i ha  imputat  en un inici als 33 brivalls que d’una forma o altre han tingut quelcom a veure amb aquest espoli a l’economia de tot un país.

Probablement no es podrà fer net al 100%, però si més no els noms, les cares i les quantitats que aquests personatges s’han embutxacat han sortit a la llum. Continuarem patint les conseqüències de la crisi, però tal com succeeix amb les malalties, si se’n coneix el motiu o una part pot ser es poden trobar més elements per combatre-les.     

L’ADÉU D’UN MESTRE

Les lletres i la cultura catalanes estan de dol per la pèrdua d’un dels seus principals impulsors i defensors. L’Emili Teixidor, pedagog, periodista i escriptor se n’ha anat  deixant-nos en herència el seu llegat  literari i personal. Entre les seves qualitats humanes cal ressaltar la manca de l’egocentrisme que en moltes ocasions caracteritza a d’altres escriptors. L’Emili era una persona transparent i molt generosa; no estalviava ni els consells als lectors ni els ànims als escriptors. I el més important de tot és que sempre va fer-ho de forma gratuïta.

La d’ahir va ser una jornada doblement decebedora per a Catalunya. A més de perdre un dels seus prohoms,  va assabentar-se de què al veí Aragó han decidit decapitar el català que es parla a les terres de la franja, transformar-lo  en “aragonès oriental” i treure-l’hi l’estatut de llengua vehicular. Dit en altres paraules, han dut a terme una secessió lingüística i cultural que ha deixat bocabadats a una bona part d’habitants del mateix territori. Per desconeixement de la llengua no serà, perquè la consellera de cultura aragonesa, la Sra. Dolores Serrat va néixer i viure a Catalunya durant 18 anys. Siguin quins siguin els seus ancestres, va tenir temps de sobra per assabentar-se de quina és la llengua que es parla en aquest país.

Espanya NO va bé

Amb un parell que no van voler reconèixer la situació que es vivia, van amagar-nos que la crisi ja la teníem a sobre i van permetre que la bombolla immobiliària seguís inflant-se, ja n’hi va haver prou. Cal que el Sr. Rajoy i els seus ministres no amaguin que Espanya té greus problemes greus i acceptin de bon grau l’oferta de rescat que els ofereixen. Ja n’hi a prou de voler fer el pinxo i fer creure poden sortir-se’n tots sols. 

I pel que fa als bancs i caixes que deixin de tapa'ls els draps bruts.Ell són en part responsables de la situació que vivim.  De la mateixa manera que no s'hi miren gens a l'hora d'embargar un habitatge per no poder fer efectiu el pagament de la hipoteca, que ells mateixos van concedir, si es descobreix que han jugat brut, que siguin també sancionats per les seves trifulgues. Ja és hora que s'acabin els favoritismes de què gaudeixen, i rebin el mateix tracte que la resta. Potser així deixaran de creure's que són els amos de tot el que els envolta. 

Una nova onada assetja la cultura catalana

Una vegada més i aquesta per partida doble, el TSJC ha tornat a etzibar un revés a la llengua i cultura catalanes. Per un cantó, ha fallat a favor de 4 famílies més que s’havien mostrat contràries a la inversió lingüística a les escoles. Sumades a les 3 anteriors ja en són 7 les que malgrat viure a Catalunya, rebutgen l’ensenyament en català. Aquest veredicte ha fet que els anticatalanistes tornin a treure pit, i facin palesa de què hi ha 600 famílies més que tenen la intenció d’interposar el mateix recurs. D’altra banda han donat la raó al PP pel que fa a què l’ús del català no sigui preferent a l’Ajuntament de Barcelona.

El camí que ha de dur cap a la independència del poble català és fa cada vegada més ample. És l’única solució per aturar les continues escomeses a la nostra identitat.  En un estat català lliure no hi hauria la necessitat d’haver de pactar amb partits  polítics,  que sempre fan el possible per apaivagar el creixent focus nacionalista.

Enmig de tantes adversitats hem rebut també una notícia positiva. El Tribunal Constitucional ha resolt un recurs, també del PP, i que datava del 1999, i ha avalat que les seleccions esportives catalanes puguin participar en competicions oficials. Ara bé, no podran enfrontar-se, de moment, a la selecció espanyola. Siguem però optimistes. Amb el temps, tot arribarà.

Diguem NO a la pobresa

De ben segur que el 4 milions i escaig d'euros que es van recollir a la Marató contra la pobresa, ajudaran a la supervivència dels que ho han perdut tot. No obstant això, serà molt difícil sortir d'aquest llindar mentre els bancs continuïn extorquint als que menys tenen, alhora que els empenyen cap a la misèria. El sector immobiliari, àvid per guanyar diners com sigui manté el llistó dels preus dels habitatges a la mateixa alçada que 3 anys enrere, tot i voler fer veure que els han abaixat. Si hem de ser austers, siguem-ho tots, toquem de peus a terra i enterrem per sempre els records d'un aparent esplendor. Ja fa molta estona que han tocat les 12, i qual Ventafocs cal viure en la realitat i no en la màgia dels somnis. 

Segona edició del Corraló dels Llibres Oblidats

Encertada al·legoria d’un dels espais de “L’ombra del Vent”. Una vegada més  les amigues de Llegim? ens conviden a submergir-nos en els passadissos del món literari, descobrint-hi tresors amagats, i convidant-nos a gaudir d’una diada poètica, musical i cultural. 

TARGETA VERMELLA PER A LA SRA. AGUIRRE

Ja que la qüestió fa referència als termes futbolístics, l’estirabot de la Sra. Esperanza Aguirre en parlar del partit de la fina de la Copa del Rei mereix una targeta vermella. Fent apologia  del més pur autoritarisme pre-constitucional deixa entreveure que no sap en quin món viu o, que el tuf que desprenen l’escàndol de Bankia i els altres embolics dins de la seva comunitat l’hi han provocat un KO mental.  

Pel que fa  el  tribunal que ha autoritzat una manifestació de falangistes per a la mateixa data en què s’ha de jugar el partit, se n’hauria de donar vergonya per donar llum verda a un acte, que malgrat la vigilància policial pot acabar sent un veritable camp de batalla.  

Que ni els catalans ni els bascs gaudim de gaires simpaties a la capital de l’Estat Espanyol, no és quelcom de què calgui fer-ne palesa. Ara bé, res de tot plegat justifica l’amenaça d’impedir la lliure expressió dels nostres sentiments, ja sigui en un estadi o al carrer.

Quan de respectar es tracta

De la mateixa manera que governs, empreses  i institucions han de respectar el dret de vaga dels ciutadans, els col·lectius que les convoquen han de observar també els serveis mínims que s’han establert. Durant la jornada de protesta que ahir van dur a terme els treballadors dels Ferrocarrils de la Generalitat, s’ha de fer novament palesa de les actuacions intimidadores i amenaçants d’alguns dels piquets informatius, els quals no van permetre la sortida dels combois que formaven part dels mínims decretats. No és pas la primera vegada ni crec que serà l’ultima en què aquests grups avorten per la força el que per llei s’ha de complir. Aquesta mena d’actuacions no fan sinó ennegrir aquesta figura i qüestionen de qualificar la seva tasca com vertaderament informativa.

El president de la Junta d'Extremadura aposta pel català

Tot i que a vegades utilitzi un to bel·ligerant, cal reconèixer l'esforç del President de la Junta d'Extremadura, Sr. José. A. Monago de què quan es dirigeix als catalans ho faci en català. Que aquells que porten més de 50 anys al nostre país, i tota la gent jove que ha nascut i estudiat aquí en prenguin bona nota. L'excusa de "no el parlo, però l'entenc tot", ja no té cap mena de raó de ser.

Les idees del Sr. Rajoy

En la seva desesperada contesa per aconseguir finançament com i d'on sigui, el govern central de Rajoy comença a qüestionar la viabilitat del "cafè per a tots" i es planteja una eventual centralització
 Amb els altres tertulians que facin el que vulguin, però als catalans que ens deixin tranquils. Que ens paguin el que ens deuen i permetin que el que el que es recapta aquí pugui romandre a casa, que nosaltres ja farem.