D’aquí a uns dies,
Catalunya i els catalans tornarem a celebrar la nostra diada nacional. Serà una
nova ocasió per reivindicar la
identitat, llengua, cultura i sobirania del nostre país. La d’enguany,
però, es preveu una jornada diferent. Després d’anys d’infructuosa paciència,
el poble català sortirà al carrer per demanar la independència d’Espanya i que
la nostra Nació esdevingui un més dels Estats Europeus. El ressò d’aquesta
convocatòria ha travessat ja la frontera d’Espanya, i ha despertat un interès a
nivell internacional. Per primera vegada Brussel·les ha admès obertament que en
el cas d’una hipotètica independència de Catalunya, estarien disposats a
iniciar el procés negociador perquè la nova nació entrés a formar part del grup
comunitari. És un bon començament.
Des que amb l’arribada de la democràcia Catalunya va poder recuperar el
seu Estatut d’Autonomia, els catalans hem vist com els diversos governs
centrals d’Espanya han jugat amb nosaltres la carta que més els convenia.
Mentre els d’esquerra ens han donat copets a l’esquena, per després oblidar-se
de les promeses fetes, els de la dreta han simulat una tolerància envers les
nostres institucions, que després han intentat ofegar. Ara que ja han
transcorregut uns quants anys des que el senyor Felipe González va posar en
pràctica la seva fórmula del “cafè per
a tothom”, no hi ha cap mena de dubte que els efectes d’aquest experiment han
sigut totalment nocius per a Catalunya. La balança de percepcions rebudes a
canvi de les contribucions fetes, està absolutament en la nostra contra. Mentre
que en determinades zones s’han dilapidat milions en infraestructures que
després no han tingut cap utilitat, als catalans ens han espremut al màxim i
ens han congelat indefinidament els fons que havíem de percebre. Tot plegat ens
ha empès cap a una situació límit en què ni les múltiples retallades en
diversos àmbits, han sigut suficients per injectar un xic d’oxigen a la nostra
ofegada economia. I que quan veient que ens enfonsàvem hem hagut de demanar el l’armilla
salvavides, i a sobre ens han tractat de barruts, això ha estat la gota que ha
fet vessar el vas. Ni de bon tros som els catalans els que tenim “morro”, sinó
els “xucladors” que es nodreixen de la nostra sàvia. Que deixin que siguem
nosaltres mateixos els que administrem tot el que produïm, llavors no ens
caldrà d’haver de parar la mà al govern d’Espanya ni haver de suportar la
sornegueria dels que s’ho miren de lluny.
Dins d’aquesta reflexió no puc deixar d’incloure-hi tot el que toca a la
nostra llengua pròpia i a la nostra cultura. Any rere any hem de presenciar el
maltractament que pateix el nostre idioma. Els recursos judicials interposats
en contra de la immersió lingüística a les escoles, de la obligatorietat de
saber el català pels funcionaris de l’administració pública... Totes aquestes
accions són clars signes de voler debilitar els contraforts de la nostra
identitat. És preocupant comprovar que entre els segments més joves de la
població local, el percentatge dels que utilitzen el català per comunicar-se
entre ells és cada vegada més reduït. I no parlo dels nouvinguts, sinó de persones nascudes aquí, i que han
assistit a col·legis on excepte la de llengua espanyola totes les classes
s’imparteixen en català. Cal protegir i difondre l’ús de la nostra parla. La
Conselleria d’Ensenyament pot fer mans i mànegues per mantenir inalterable el
model lingüístic, però amb això no n’hi ha prou. És necessari avançar un grau
més. Si som independents, ja ningú podrà qüestionar l’oficialitat del català.
Això no significa que els detractors d’aquest idioma deixin d’existir, però sí
que augmentaran el reforç, el recolzament i el respecte cap a la nostra
llengua.
El sentiment independentista ha estat sempre present en la societat catalana.
Ha sigut en major o menor escala segons l’època. A dia d’avui s’està produint
un important creixement del nacionalisme i patriotisme catalans. És un fet
palpable i tangible. Le seves arrels s’estenen arreu de tots i cadascun dels
recons del Principat, i en alguns dels altres
territoris de parla catalana. No hi ha res que en faci dubtar. En unes
declaracions emeses la darrera setmana, la líder del PP a Catalunya, la Sra.
Sánchez Camacho asseverava amb un to bel·ligerant i d’enuig contingut que “Catalunya
no era ni independent ni independentista”. A la primera de les seves
afirmacions jo respondria que, certament no ho és, encara. Pel que fa a la
segona, aquesta Catalunya “no independentista” deu ser la que ella i la resta
del seu partit voldrien, però no la que volem una bona part dels catalans. En
alguns segments de la població es generen dubtes pel que fa al significat, les
conseqüències i l’abast que pot tenir l’obtenció de la independència. En la
meva particular visió i manera d’entendre-ho, Catalunya pot ser independent i continuar
sent oberta, plural, multicultural...
Cal ser conscient de què el camí cap a la independència és ple d’esculls.
Espanya no ens ho posarà gens fàcil i farà l’impossible per evitar-ho. La nau
en què salpem haurà de navegar enmig tempestes. Les declaracions i
amenaces fetes per coronel de l’exèrcit
espanyol, Francisco Alamán Castro en són un exemple. No obstant això, penso que
totes aquests hostilitats lluny d’apaivagar el nostre afany per ésser
independents, no fan sinó enfortir-lo i augmentar-lo. Els municipis osonencs de
Sant Pere de Torelló i Calldetenes ja han pres la iniciativa i s’han declarat
“territoris catalans lliures”. Mai, en aquests darrers anys s’havia arribat tan
lluny. Després d’haver donat els primers passos, ja no hi ha volta enrere. De
tots és sabut que hi haurà un abans i un després d’aquest 11 de setembre. Els
ciutadans de Catalunya sortirem al
carrer, units sota una mateixa consigna. Després caldrà que siguin les classes
polítiques catalanes les que prenguin l’exemple donat per la ciutadania, fent
un front comú i treballant plegats en pro de la nostra independència.